Explicació a la descivilització de Catalunya

La principal força dels malvats és la covardia i la debilitat dels bons, i tot el nervi del regnat de Satanàs rau en la suavitat dels cristians

Sant Pius X

A ningú se li ha escapat que la nostra societat s’està trencant. Sigui de la ideologia que sigui, tots podem adonar-nos que els carrers són brutes, hi ha més delictes, la vista no enganya, el soroll molesta i fins i tot l’olor en algunes ciutats. Cal ser d’esquerres de màxim nivell o ser un burgès progre vivint en un barri pijoprogre per no adonar-se’n. En general, la gent normal arriba a la conclusió que l’incivisme regna a Catalunya. Però aquests actes d’incivisme no són casuals, són un senyal que la societat és subcivilitzada. Una societat és civilitzada quan crea les condicions per a la seva pròpia “conservació” i “perpetuació”. Tot i així, la societat catalana no crea les condicions per a la seva pròpia preservació i encara menys per a la seva perpetuació.

Alguns exemples en l’article: Decadència: la societat Catalana està sub-civilitzada. A això, hi afegiria la moda sobretot femenina, la banalització de la pornografia, la super-popaganda LGTBI i de gènere. També la cultura en general on és difícil trobar obres artístiques, cinematogràfiques o musicals que mereixen la pena. L’any 2021 amb el nou Govern i la seva dosi addicional de postmodernisme només ha confirmat aquesta tendència.

La pregunta és com hi vam arribar a una societat subcivilitzada? Certament, els més conscients de nosaltres diran que l’arribada de pobles sub-civilitzats contribueix a la degradació del país, però això no és suficient. Fins i tot quan analitzem la població local i blanca, veiem deliris que s’aproximen a les malalties mentals ja que les ideologies de gènere, feminisme o multiculturalisme venen de poblacions blanques occidentals. Vam explicar a l’article L’esquerra és una malaltia mental i entrarem més en detalls d’on vé aquesta degeneració. El llenguatge inclusiu de les feministes i LGBTI és l’últim avatar d’aquesta decadència que anirà encara més enllà.

Llavors, per què els blancs catalans són sub-civilitzats? La resposta és que la nostra societat ha abandonat la matriu que la va civilitzar i aquesta matriu és el cristianisme. En el cristianisme, el fil conductor és la “vocació celestial”, és a dir, que per un cristià tots els seus esforços serveixen per arribar a la santedat i així anar al Cel. Per tant, la societat cristiana en general estava configurada de manera que tantes ànimes com sigui possible vagin al cel. Els ateus riuran, però aquesta va ser l’organització d’Europa i Catalunya des de fa gairebé 2000 anys, amb un pic durant l’Edat Mitjana. Des d’aquesta organització, tota la societat estava impregnada de valors cristians. Per descomptat, els éssers humans no són perfectes, però el clergat no es podria equivocar massa, tampoc els reis, ni l’aristocràcia. Quan un membre de la societat cometía un error, havia mecanismes que li corregien segons la moral cristiana (Església, normes, lleis). Aqui també cal dir coses que no alegraran a molts però la pena de mort o l’excomunió eren practiques totalment normals i aprovades per l’Església. És una cosa que no se sap avui però l’Església Catòlica (no la Conciliar de Vaticà II) està a favor de la pena de mort. Així doncs, durant molts segles Europa i Catalunya van viure sota el Regnat Social de Jesucrist. En resum, amb un catolicisme d’estat, els reis i el clergat van organitzar la societat per donar a la gent les màximes possibilitats d’anar al Cel. I d’això van néixer moltes coses que van des de la pacificació de les relacions entre les persones, els costums, la cortesia, la monogàmia, l’art, el patrimoni, les catedrals i les esglésies, les tradicions, fins i tot la gastronomia.

Així doncs, aquesta vocació celestial va ser abandonada i va començar amb el redescobriment de l’Antiguitat durant el segle XIV a la cort papal d’Avinyó a França. Això va donar lloc a l’Humanisme i al Renaixement que situen l’home al centre de tot, per tant condueix a un antropocentrisme. A partir d’aquí, les elits es desvien de la vocació celestial. Quan un individu és cristià, Déu està al centre de tot, mentre que en l’Humanisme l’home està al centre de tot. Al llarg dels segles, aquest Humanisme va guanyar Itàlia, després de tota Europa i va arribar la Reforma protestant que és la traducció religiosa d’aquest Humanisme. Després ve el segle XVII amb filòsofs com Descartes que acceleren el moviment. La revolució cartesiana amb la famosa frase “penso, per tant soc” reafirma l’antropocentrisme i la primera veritat és la existència del “jo”. La causa primera es converteix en l’existència d’un individu. Després ve tota una sèrie de filòsofs, John Locke, Pierre Bayle, Spinoza, Malbranche… tots aquests filòsofs treballen per separar la moral de la religió i secularitzar la societat. Segons ells, ja no cal ser “religiós” per tenir una moral. Finalment arriba el segle XVIII amb la Il·lustració. El fil conductor de la filosofia de la Il·lustració és la creació d’un home nou a partir d’aquest Humanisme, i per fer-ho cal eradicar el passat. Problema, en el passat hi ha el cristianisme, per tant la religió catòlica ha de desaparéixer amb la resta. Així doncs, després de filòsofs com Montesquieu, Voltaire, Diderot, d’Alembert, d’Holbach i sobretot Kant i Rousseau, les elits estan contaminades i lògicament arriba la Revolució de 1789. Després de les guerres napoleòniques ja no queda gairebé res de cristià a les societats occidentals i comença la separació de la religió amb la societat pública que es consumeix a principi del segle XX amb la laïcitat. Durant gairebé dos segles, la Revolució Industrial va amagar la manca d’espiritualisme amb grans beneficis materials. Però les diverses revolucions a Europa, les dues Guerres Mundials, el Concili Vaticà II i la Revolució sexual són esdeveniments que han portat a Occident cap a un camí clarament de decadència, fins i tot econòmicament, on la finança internacional artificial amaga una profunda crisi.

A Catalunya, el procés ha estat similar on la ruptura es va produir més tard durant el segle XIX amb la Revolució industrial que va afavorir tant el capitalisme com el marxisme i les guerres carlines. Amb la victòria dels liberals, Espanya va seguir la mateixa linia que França i Occident. Ja a principi del segle XX, Catalunya és una terra plens d’ateus, de comunistes, marxistes i anarquistes que cremen esglésies i massacren sacerdots tot i encara queda la oposició d’una societat encara traidicional i conservadora fora de les grans ciutats. Els anys 1930 empitjora aquesta cristianofòbia però la Guerra Civil i la dictadura franquista no arreglen res, més aviat fomenten el sentiment anticristià, ja que catolicisme queda associat a feixisme i Espanya. Amb el nou regim de l’any 1978 actualment vigent, la burgesia catalana cristiana que va mantenir un cert nivell de valors, arriba amb CiU i Jordi Pujol al poder i per tant la societat va mantenir un minim de “seny”. Però fins i tots aquí, els convergents són sobretot liberals. Pel que es veu, no han criat als seus fills en els valors cristians i el resultat és el que veiem avui, societat totalment descristianitzada i sense valors on tot són ideologies buides. L’escriptor Norbert Elias va desenvolupar el concepte de “procés de civilització”. Al llarg dels segles, els individus d’una societat s’han civilitzats incorporant normes i valors comuns. Malauradament durant els darrers dos segles, hem estat en el procés contrari de descivilització. I, quan hi pensem, Catalunya és una societat d’esquerres revolucionària i està molt afectada ja que accelera la deconstrucció, i pel que es pot veure a Espanya li encanta.

Quan mirem la història, veiem que aquest procés de descivilització va ser possible gràcies a la decadència de les elits, però també per l’acceptació i la inèrcia de la massa votant. Més encara en una democràcia, la gent menja allò que els partits polítics li dónen de menjar. Malauradament, durant diversos decennis aquests partits han estat controlats per una oligarquia anticatòlica i els conservadors van intentar “conservar” el poc marge que tenien. Altres conseqüències de la inèrcia i descivilització són l’individualisme, la pèrdua de valors comuns, amb mil partits i associacions però poc pes de la família i la religió. Així, la gent es torna manipulable per l’oligarquia i no reacciona contra les ideologies podrides, els sindicats no fan la feina i els polítics continuen mentint perquè estan tranquils perquè saben que poden mentir i dormir tranquil·lament. Avui tenim una societat d’espectadors inerts que voten sense llegir els programes ni conéixer les conseqüències, i cal afegir les mentides dels politics. Cal dir-ho, mentre la societat no trobi una antropologia catòlica i viril, junt amb un patriotisme, res canviarà i continuarem endinsant-nos pel camí de la decadència. Per concloure amb una nota positiva, la nova opinió pública polititzada nascuda a internet comença a sortir d’aquesta inèrcia.

Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: relacions il·legítimes, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no posseiran en herència el Regne de Déu. En canvi, els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix.

Gàlates 5, 19-23