El reggaeton, una perillosa eina del feminisme que enforteix el matriarcat multicultural

Mai no va ser fàcil l’aprenentatge de la virtut.

Sèneca

En aquest article, demostrarem que el reggaeton no és de cap manera patriarcal, ans al contrari. Aquest estil de música i altres estils llatinoamericans reforcen el ginocentrisme, per tant, el matriarcat. També parlarem una mica del rap que s’acosta més al concepte de tribu matriarcal primitiva que a la família patriarcal. Més enllà de la poca qualitat evident d’aquests estils musicals que són el rap, trap, reggaeton i altres estils de mùsica llatina, representen l’estat de la joventut i de la societat en general, és a dir pocs valors, desarrelament, acceptació del multiculturalisme, submissió al feminisme i propagadors de la revolució sexual, poc patriarcal tot això.. Vegem, doncs, per què aquest no és un problema tan superficial.

1.- Castellanització
El rap però sobretot el reggaeton són els estils musicals preferits entre la joventut catalana, i la “llengua vehicular” és el castellà. Aquesta música “uneix” a catalans, espanyols, llatins, africans, fins i tot magribins en festes i diversió. La cultura en general és el cavall de Troia de la castellanització de la joventut catalana, però també de la seva acceptació del multiculturalisme i dels anti-valors per no dir vicis, igual com ho fa Netflix. Per cert, per als que pensen que “catalanitzar” el reggaeton o el rap seria una solució s’equivoquen. Seria intentar amagar les coses negatives a tenir en compte, doncs cantar en català no solucionarà res com veurem a continuació.

2.- Multiculturalisme
El rap és sinònim d’americanització. És símbol dels barris i ghettos afroamericans. És un estil urbà i reinvidicatiu que s’adapta a moltes cultures però té una part “gangsta” o gamberro. Sigui rap espanyol, americà, rus, català o de les banlieues franceses, el rap difícilment surt d’aquesta imatge, fins i tot en el rap identitari i patriota. Bé en el cas del reggaeton, està molt lligada a l’Amèrica llatina i té una identitat caribenya i llatina molt marcada. Doncs, tant el rap com el reggaeton són estils musicals que afavoreixen el multiculturalisme. A més, aquests aconsegueixen imposar la seva argot. El cas francès arriba a ser ridícul amb joves blancs que adopten alguns paraules àrabs, ja que el rap “francès” és domini dels magribins i subsaharians. Si es catalinitzen aquests estils, què pot sortir bé?

3.- Ritme musical
En l’aspecte musical, aquests tipus de música tenen un fons de ritme de tribus africanes i natives americanes. La música tribal africana en general té un ritme que indueix a moure el cos de forma caòtica, que pot arribar a ser molt sensual i gairebé sexual, per no dir pornogràfica. Particularment, el reggaeton que és una barreja dels nadius americans, amb música africana i espanyola, té balls molt sensuals, provocatius i indecents com el perreo o el twerking que corrompen les noies. Fins i tot trobem dones majors de 40 anys, segurament del moviment de l’empodermaent, que s’apunten a la moda. Tot aquests estils estan allunyats de la decència dels balls europeus populars i tradicionals però es un clar senyal del gran reemplaçament antropològic, demogràfic i cultural. De nou, difícil de catalanitzar allò que no és català.

4.- Hypersexualització, dona objecte/trofeu
Si el ritme de la música reggaeton ja de per si és sensual, la lletra ho és encara més i ni parlem de les danses. El reggaeton particularment se centra en els casos més habituals en relacions de parelles, normalment desamor, relacions tòxiques, possessives però en moltes ocasions, l’objectiu és satisfer els desigs del cos. Juntament amb el ritme i la lletra, visualment els clips ensenyen dones lleugerament vestides, movent el cos de forma sensual. Si afegim com es vesteixen les noies, fins i tot els nois, els balls, el perreo o twerking, i l’alcohol, en conjunt, tenim actituds gairebé de mímica del coit. No obstant això, l’objectificació de la dona no és patriarcal, perquè en el patriarcat els homes són molt virtuosos i protectors, mai acceptarien que les seves dones i filles es vesteixin i ballessin com unes… Pitjor, és el matriarcat el que empeny les dones a mostrar el seu cos… (M’agrada l’expressió francesa “mettre son corps en valeur”, que vol dir “lluir el teu cos”, cosa que ho diu tot. La dona moderna sap que el seu valor està en el seu cos.

5.- Ginocentrisme
Molts diuen que aquesta música és masclista i patriarcal, però hem de donar una mica de llum sobre aquest tema. El reggaeton indueix els homes a perseguir la dona com un trofeu, premi o objecte de conquesta. Se’ls inculca a l’home que han de pensar, viure i somiar per a la dona. Ha de esforçar-se per merèixer una mirada, un petó o una relació. Mentre la noia per la seva banda li posa desafiaments o dificutades per conquistar-la. En el rap, la dona es un trofeu dels nois dolents i no sol haver-hi aquesta part romàntica i seductiva. En general, aquest adoctrinament crea nois famolencs i necessitats de consumir sexe i noies, doncs enforteix el ginocentrisme. Estem lluny de la visió patriarcal que fomenta la monogàmia, la complementarietat masculinitat/feminitat i la dignitat de la dona amb la figura de la mare virtuosa. Siguin blancs, llatins, africans o magribins, les noies són vistes com trofeus de guerra. El masclisme prové efectivament de les lluites entre mascles matriarcals per conquerir dones i sobretot per conservar el trofeu. Però en tot aquest sistema, la dona és la reina, certament no porta les armes, però és el centre de tot, d’aquí el ginocentrisme. La lletra de les cançons reggaeton és una síntesi d’això.

6.- Dona diva/reina
Les dones representen un trofeu per a l’home, però elles es veuen com reines o deesses que s’ho mereixen tot. Com que les dones d’avui i sobretot les que escolten aquest tipus de música tenen molt pocs valors i poques virtuts. Com hem dit, el seu avantatge per seduir un home es juga en el seu cos. No ens hem d’amagar, aquí sigui trap o reggaeton, el rap una mica menys encara que… la sexualització és escandalosa, superant els límits de la decència vestimentària, els comportaments i les danses obscenes. En general, les noies dels videoclips es vesteixen de forma molt provocativa per atraure l’home més dominador. Fins i tot les cantants femenines es vesteixen de forma indecent, gairebé com actrius porno. Si les dones encara es queixen de la hipersexualització, que vegin com les seves companyes, amigues o filles es vesteixen o ballen un “perreo” a les discoteques, o fins i tot al carrer. O és la seva visió de la llibertat, l’empoderament o els seus drets feministes, o bé han d’acceptar la llei natural.

7.- Sintesi: Matriarcat feminista + immigració muticultural
Tant en el rap com en el raggaeton, les reivindicacions feministes són curiosament inexistents… però no és gens estrany després d’haver llegit els punts 2, 3, 4, 5 i 6. De fet les dones blanques es deixen conquerir fàcilment pels nouvinguts la qual cosa és una paradoxa per als occidentals encara que això fa augmentar els rangs de l’extrema dreta identitària. Les dones són trofeus dels nois dolents (bad boys) de torn, en el rap gairebé sempre ha estat així. Encara millor, cantants com Rosalia o Bad Gyal són ídols feministes, cantants que reforcen el ginocentrisme, la sexualització i la figura de reina del matriarcat amb milers d’homes esclaus que lluiten entre ells per conquerir-la.

Com que el matriarcat es basa en vicis, promou el caos i la violència, quan el patriarcat canalitza la violència i promou l’ordre i la pau.

8.- Materialisme i hedonisme
A part de la dona com a premi, el rap com el reggaeton promouen el materialisme i l’hedonisme com a manera de vida exitosa. A part de les relacions superficials sense amor, en aquestes cançons es valora tenir una mansió luxosa, cotxe de gamma alta, consumir alcohol o fins i tot drogues, i més igual el metòde per aconseguir-ho, l’èxit és el que importa. Fins i tot promouen la violència, delinqüència i el banditisme (gangster/màfia), per no dir que intenten justificar-los. Són temes que de vegades surten obertament o subliminalment.

9.- Violència
Si el rap és un estil que va bé per desfogar-se, molts artistes, inclosos espanyols i catalans, aprofiten per llançar discurs d’odi, amparant-se amb la llibertat d’expressió. A les banlieues franceses, hi ha cançons de rap que criden obertament a destruir França, a matar policies i la població autòctona, amb un fons de “jihad islàmica”. El blanc és anomenat porc. El lema ACAB és assumit amb casi unanimitat. Passa el mateix en altres ghettos europeus com Malmö, Londres, etc. però comença a ser un fet a Tarragona, Barcelona, Hospitalet encara que amb baixa repercussió. Pitjor encara, la línia entre delinqüència, narcotraficants i cantants de rap/reggaeton de vegades és molt fina, amb alguns morts per venjances. Si és evident que el reggaeton s’ha de llençar a les escombraries, malauradament alguns occidentals adopten el rap, fins i tot les identitaris.

10.- Desequilibri psicològic
Aquests estils musicals poden provocar greus trastorns psicològics en adolescents i joves. En persones sensibles, els pot portar a la marginalització, la delinqüència o el consum de drogues. Si hi sol haver una frontera porosa entre rap i delinqüència, en alguns casos, pot ser que hi hagi una porta de la delinqüència a la conversió a l’islam. Alguns imams s’aprofiten d’aquesta fragilitat del desequilibri psicològic per “reequilibrar” a joves perduts amb la religió. Evidentment no hem de simplificar que el rap o el reggaeton condueixin a la violència o a la gihad, però és la música oficial dels guetos.

Doncs, veient el panorama, és millor allunyar als joves d’aquests estils musicals. Primer per sentit comú i la moral natural, després per gust musical (hem de ser més exigent, sobretot a Europa) i finalment per qüestions identitàries. Òbviament els liberals, les esquerres i les feministes no diran res ja que seria posar en dubte les seves ideologies així com el seu model de societat. Tot i que els catalans nacionalistes, identitaris i patriotes creuen que hi ha molta immigració, i és cert, el perill vindrà de les properes generacions, amb possibles efectes sobre els joves catalans. A causa del creixement de famílies monoparentals, avui molts nens catalans són educats per mares solteres i divorciades que segueixen el moviment empoderant, doncs joves desarrelats i sense valors, amb el perill dels punts exposats en aquest article.

Igual que la immigració, l’islam i altres flagells que ens aclafen, el reggaeton no és una causa sinó una conseqüència de la nostra misèria en termes de valors. Per això hem de lluitar contra les causes fonamentals que són la pèrdua dels valors cristians i de la nostra identitat. Com a solucions ràpides per concloure, cal donar alternatives als joves i a la societat. No és una tasca fàcil perquè, d’una banda, hi ha pocs militants identitàris en l’entreteniment i, de l’altra, hi ha pocs veritables catòlics fervents. Ara bé, és sobre aquestes dues bases on s’haurà de crear aquesta oferta, destacant balls populars folklòrics com la sardana, la música popular, la clàssica i fins i tot el rock i el metal (no satanista), perquè no. Sobretot, el gran avenç vindrà de la conversió d’un gran nombre de joves i grans a la veritable fe catòlica i la infusió de virtuts que l’acompanya.

Defuig les passions de joventut; deleix-te pel bé, la fe, l’amor i la pau, juntament amb els qui invoquen el Senyor amb un cor net.

2a carta a Timoteu 2, 22