L’estat de gràcia

La Llei ha estat donada perquè s’implori la gràcia; la gràcia ha estat donada perquè s’observi la Llei.

Sant Agustí

La gràcia és un do o ajuda sobrenatural que Déu ens dóna gratuïtament per la seva pura bondat. Es diu que aquesta gràcia és habitual o santificant perquè és necessària per a l’home per a la seva santificació i en vista dels mèrits de Jesucrist, per ajudar-nos a fer la nostra salvació. Déu ens dóna la seva gràcia per guardar els seus manaments, perquè no mana res d’impossible i vol que tots els homes siguin salvats. Tots els cristians hem de tenir en compte que no podem fer res sense l’ajuda de la gràcia de Déu, per això necessitem la seva gràcia, per creure i practicar, per observar els manaments de Déu i de l’Església segons sigui necessari, per evitar el pecat, per practicar les virtuts, i per merèixer el cel, tot això amb la gràcia de Déu. La gràcia santificant és una gràcia un do de Déu que habita a la nostra ànima, ens purifica dels nostres pecats i el fa just, sant i agradable als ulls de Déu i digne de la vida eterna. Ens fa fills de Déu, germans de Jesucrist i hereus del Cel.

Per tenir aquesta gràcia habitual o santificant, cal, doncs, estar en la caritat de Déu complint els seus manaments, perquè aquest do sobrenatural del nostre Creador és el nostre mitjà per actuar lliurement en el bé. Així doncs, els pecats mortals i greus comesos amb plena consciència, els que ofenden l’Esperit Sant i els que criden venjança contra el Cel separen, doncs, els homes d’aquesta gràcia santificadora perquè estan separats de Déu. El cristià ha de tenir en compte que un sol pecat mortal el priva de la gràcia santificadora, i morir en estat de pecat mortal condueix a l’infern.

Per cometre un pecat mortal calen tres coses: una matèria greu; reflexió suficient; consentiment total. Si falta alguna d’aquestes tres coses, el pecat només és venial. Fem una ullada a aquests pecats mortals, n’anomenem-ne alguns:

Contra l’Esperit Sant
La desesperació de la salvació
La presumpció de salvació sense mèrits
Impugnació de la veritat revelada
Enveja cap a la gràcia dels altres
Obstinació en els pecats
La impenitencia final

Els que criden venjança contra el cel:
Homicidi voluntari
El pecat impur contra-natura
L’opressió dels pobres
La retenció injusta dels salaris dels treballadors

I per completar-ne uns quants més:
Faltar voluntàriament a la missa del diumenge sense motiu justificat
Qualsevol recerca o admissió del plaer sexual fora de l’ús lícit del matrimoni
Blasfemar voluntàriament i conscientment contra Déu, el Crist, la seva Església
Pertànyer conscientment a sectes, lògies, partits polítics, associacions o lobbies que lluiten obertament contra el cristianisme, la seva Església i els seus membres. No cal afegir que tots els satanistes viuen en estat de pecat moral, és obvi.
Hem d’advertir que pràctiques habituals aceptades a la nostra societat com l’avortament i la sodomia són pecats mortals.

Cal tenir en compte que els pecats venials segueixen sent perillosos perquè, per repetició i acumulació, sovint poden conduir al pecat mortal. Ens referim al nostre article sobre les virtuts a practicar i els pecats a evitar.

Gràcies a Déu, tenim diverses maneres de recuperar la gràcia habitual o santificant. El primer mitjà és el baptisme que elimina el pecat original i atorga la gràcia. Fins i tot un adult que ha tingut una vida molt desordenada i vol fer-se cristià, gràcies a una mínima preparació, el baptisme el retorna a l’estat de gràcia. Els altres mitjans són el sagrament de la penitència (confessió) i la contrició perfecta. Tot això és el servei mínim que ha de practicar el cristià bàsic per salvar-se, però com que tot ésser humà és feble, cal demanar altres gràcies.

A part de la gràcia santificant, el cristià pot obtenir gràcies actuals. La gràcia actual és una ajuda especial, sobrenatural i temporal que Déu ens dóna, en el moment en què la necessitem. Amb aquesta gràcia present, Déu il·lumina les nostres ments i toca els nostres cors, per emocionar-nos i ajudar-nos a fer el bé i a evitar el mal. Aquesta gràcia s’obté sobretot a través de le pregària, però també a través dels sagraments, com el de l’Eucaristia, i fins i tot assistint devotament a la missa. En gairebé una hora, la Santa Missa ofereix un diluvi de gràcies. La missa és una renovació efectiva del sacrifici de la Creu i és essencialment una adoració a Déu, que s’ofereix només a Ell. Aquesta adoració dóna lloc immediatament a altres actes: lloança, acció de gràcies per totes les gràcies rebudes, penediment pels nostres pecats, peticions de gràcies indispensables. Val a dir que cal estar en estat de gràcia (habitual o santificant) per rebre els fruits de la missa, però un pecador, fins i tot en estat de pecat mortal, pot fer l’esforç d’apropar-se a una església i a Déu. Sens dubte, és la Providència que l’atrau cap a Ell per intentar salvar-lo.

Déu ens dóna la gràcia actual sempre que la necessitem i sempre que la demanem correctament. Aquí la cosa es complica una mica perquè aquesta gràcia serveix per complir coses més dificils doncs per això s’ha de saber pregar bé, demanar bé, estar en bona disposició per pregar, ser humíl, virtuós, etc. Per això hi ha moltes diferències entre justos, beats i sants. Normalment el catòlic mitjà amb els seus pecats venials és un just que intenta ser virtuós, que ja és díficil, i més avui, però tenim la pauta de les virtuts que hem de practicar.

Per concloure, a part del pecat mortal que talla l’home de la gràcia, també podem resistir la gràcia i malauradament hi resistim massa sovint, sobretot a causa de la nostra inclinació al mal i als set pecats capitals. És el cas dels pecadors endurits, ateus o anticristians que fan tot per resistir la gràcia, fins i tot per evitar convertir-se. En el cas dels creients, les conseqüències poden ser greus, perquè un cristià que es resisteix a les gràcies corre el risc de veure’n disminuir el nombre i, en conseqüència, de perdre’s. Un exemple fàcil són els cristians no pràcticants o semi-pràcticants, a llarg termini s’exposen al perill. Així doncs, l’acció principal de tot cristià és viure en estat de gràcia, pregar i rebre els sagraments per santificar-se.

Déu ha manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tothom i que ens ensenya a abandonar la impietat i els desigs mundans per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi la benaurada esperança, que es manifesti la glòria del gran Déu i salvador nostre Jesucrist. Ell s’ha entregat a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de tota maldat, purificar-nos i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.

Titus 2, 11-14