I, per tant, després de Déu, als pares i a la pàtria és als que més devem. Per aquest motiu com pertany a la religió donar culte a Déu, així, en un grau inferior, pertany a la pietat donar-ho als pares i a la pàtria.
Sant Tomàs d’Aquino
En realitat, es tractaria d’una cosa fonamental que és la manca de religió catòlica que que ordena el món segons l’ordre natural. D’allà sorgeixen tots els problemes que ens afecten avui en dia. De la manca de religió sorgeix el desordre (o revolució), la manca de virilitat (espiritual, mental i física) que al seu torn provoca una manca de cultura política orientatda cap al bé comú. Aquestes tres coses estan lligades entre si però com sabem vivim en un país d’esquerres marcada per la Revolució, el liberalisme, el socialisme i el comunisme. Si pensem una mica, contra qui lluita la classe política catalana? Contra Espanya? No. Contra el món islàmic? No. Contra la descatalanització? No. Lluiten contra el cristianisme, la virilitat i el petit residu de dreta conservadora que queda al país. Perquè? La dreta conté gèrmens contrarevolucionaris i mentre existeixin, l’esquerra no dormirà en pau.
L’esquerra és el motor polític de la Revolució (Pere Aragonès fa servir la paraula “Transformació”), el marcador ideològic la classe política catalana, i està força ancorada a l’ADN dels catalans. Malgrat tot, una minoria intenta extreure’s de tot això més per instint de supervivència (perquè no volen ser “transformats”) que per conviccions s’ha de dir. Ho trobem un mica en l’entorn nacionalista, els identitaris, part de la nova opinió pública i els dissidents antiprocessista, etc. però s’encallen precisament per manca de cultura cristiana i de doctrina contrarevolucionària. No els hem de culpar massa perquè des de l’escola fins als mitjans de comunicació, la cultura, l’esport, sèries, música, etc. el català de mitjana ha crescut amb el marc ideològic de l’esquerra. Siguin liberals llibertaris o liberals identitaris, el punt comú dels catalans és la ideologia liberal, antropocèntrica, humanista dels Drets Humans, en què l’home obté el seu propi bé sense la necessitat d’una moral religiosa, és el seu propi déu i crea la seva pròpia moralitat, mentre no vagi en contra de les lleis progressistes. Així, a part de l’esquerra dominant a la política amb partits, sindicats, universitats, cultura i mitjans, també els nacionalistes i identitaris catalans tenen molts punts en comú amb el liberalisme, la visió democràtica i humanista. De fet, la majoria d’aquests reaccionaris nacionalistes i identitaris lluiten contra l’esquerra amb armes de l’esquerra, precisament pel liberalisme ideològic que aquests dos bàndols comparteixen.
Tenim l’exemple de l’homofòbia, (entre altres anatemes com el racisme, el masclisme, el sexisme, la xenofòbia, l’islamofòbia…) és un dels dogmes fonamentals del catecisme d’esquerres per contrarestar i demonitzar els partidaris de l’ordre natural, però els reaccionaris utilitzen la mateixa arma per combatre l’islam o immigrants de cultura musulmana. Així, aquests reaccionaris nacionalistes, legitimen obertament l’homosexualisme i el moviment LGTBI i tot el que alguns saben que pot significar legitimar el matrimoni i l’adopció per persones del mateix sexe, però no passa res, són liberals. Pitjor encara, els reaccionaris estan fent la feina bruta contra els musulmans quan han de deixar els esquerranistes LGTBI resoldre aquest problema. Són molts pocs els que no cauen en aquest parany com poden ser els catòlics integralistes o alguns identitaris qualificats d’ultradreta. Podríem trobar altres exemples com atacar el vel islàmic en lloc de fomentar la modèstia vestimentària, com defensar la laicitat (super arma de l’esquerra) en lloc de defensar la religió cristiana arrelada al país o les diverses baralles entre feministes moderades i radicals en lloc de rebutjar tot el moviment i promoure la diferenciació de gènere home-dona.
Tots aquests exemples mostren que hi ha una manca de valors cristians, d’una manca d’autoritat vertical específica a la dreta tradicional on un líder amb autoritat reconeguda (bon pastor) condueix el ramat entre els llops.
1. Religió catòlica
La religió en la seva etimologia llatina “religare” significa unir l’home amb molta força cap a Déu i cap a virtuts sobrenaturals. La religió també uneix els homes entre ells entorn a valors concrets, valors que consoliden la família, la comunitat i la pàtria, valors molt més forts que conceptes buits com la llibertat de fer el que vull, la fraternitat universal amb qualsevol estrangers que no respectin les tradicions locals o els Drets Humans relativistes. Un millor coneixement de la religió catòlica faria que molts catalans entenguessin millor diverses coses, en particular la necessitat de practicar les virtuts cristianes i la seva importància a escala col·lectiva. És mitjançant la pràctica d’aquesta fe que serà possible millorar o canviar la societat. Sense profunditzar en teologia i quedant-nos en el camp pràctic, la religió permet tenir regles immutables, valors comuns i virtuts concretes. Quan tota la societat té el catolicisme com religió d’estat, porta al reconeixement d’una autoritat divina, Déu creador, així com d’una autoritat religiosa. Per tant afavoreix una política amb una sòlida legitimitat, mentre que una societat secularitzada afavoreix el relativisme i el doble discurs. No en va, en un país laïc, tenim polítics ateus que no compleixen el seu programa o prenen decisions nefastes sense cap remordiments però cal dir que tenen ciutadans amb els mateixos vicis. En canvi, en una societat cristiana, els ciutadans escolliran líders que compleixin com ells els manaments. S’ha de dir que Déu és molt poc “democràtic” i sovint tria un home, una dona, un profeta, un rei, una família o un petit grup de deixebles com el seu representant legitim. Amb la democràcia, els hebreus haurien abandonat Moisès i tornat a Egipte. Però fins i tot en un règim democràtic, l’autoritat ha de tenir una legitimitat basada en valors sòlids. No obstant això, els veritables catòlics prefereixen la monarquia, de dret diví.
Resumint, tenir una religió, porta a reconèixer l’autoritat de Déu i ajuda a reconèixer l’autoritat positiva i legitima. Portem dècades on els catalans, i sobretot les catalanes demonitzen l’autoritat natural, en particular la figura del “pare”, Déu Pare, pare de la parròquia, pare de família, pare de la pàtria. Fins i tot Jordi Pujol, amb els seus errors és cert, és arrossegat pel fang per la seva gent. D’aquí se’n segueix el següent punt.
2. Autoritat legítima, patriarcat i la figura del Pare
L’essència del patriarcat ha estat distorsionada per les feministes des de la primera onada fins avui i té una connotació negativa, però el patriarcat continua sent sinònim d’autoritat aceptada i legitimitat però amb molts deures, responsabilitats i sacrificis. En un patriarcat cristià, el pare de família té el deure d’educar, alimentar i allotjar la seva família, transmetre als fills un patrimoni material però també identitari, i protegir-los físicament encara que això suposi sacrificar la seva vida per la seva dona i els seus fills. Així mateix, el sacerdot té el deure de salvar les ànimes dels fidels de la seva parròquia professant la doctrina catòlica per molt dur que sigui i instant-los a practicar les virtuts cristianes perquè, si no ho fa, aquest sacerdot sap que haurà de donar comptes a Déu. I finalment, els polítics tenen el deure i la responsabilitat de vetllar pel bé comú del país, és a dir, fer tot per preservar les famílies, protegir el clergat, la cultura i la identitat del país. D’altra banda, un líder que es digui cristià però que amb les seves accions destrueix una societat cristiana haurà de rendir comptes davant Déu.
Dins d’una societat cristiana, el patriarcat (familiar, polític i religiós) és sa i positiu, per tant és acceptat per la resta de la societat. Les dones i els nens saben que el pare treballa molt per a ells, saben que el seu capellà vol que vagin al Cel i el seu líder s’assegura que tot vagi bé. Si el patriarcat falla tota la resta s’ensorra… i això és precisament el que passa avui a la nostra societat actual on no hi ha cap autoritat natural i legitima, tot i que aquesta societat té suposadament valors comuns amb els “Drets Humans”… El feminisme debilita el sistema immunitari d’una nació perquè el patriarcat és sobretot protecció i guia. De les autoritats naturals i tradicionals no en queden cap. El clergat català és liberal i progressista, no evangelitza ni professa el catolicisme integral, els pares de famílies estan neutralitzats pel feminisme i no tenen autoritat sobre els seus fills ni poden transmetre cap patrimoni cultural, i els polítics catalans són aclamats fins i tot incomplint les seves promeses i responsabilitats. Queden, doncs, els partits minoritaris, però és evident que tampoc tenen un “patriarca” o lider carismàtic. Ho podem veure en la divisió i manca de visió comuna.
Doncs, totes aquestes divisions han estat possibles precisament pels Drets Humans i ideals com “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, liberalisme, socialisme, comunisme, que porten cap a l’atomització de la societat d’avui. Curiosament, la religió dels Drets Humans i les ideologies d’esquerres no fan més que crear nous valors, nous drets i noves divisions. En qualsevol cas, sense valors comuns cap Jesucrist, seran més i més divisions i això es tradueix en la creació de centenars de partits, d’associacions, de grups o lobbies. Doncs, hi ha una indiferenciació i confusió total que ens porta al relativisme cada vegada més irracional i allunyat de l’ordre natural més realista.
Resumint, la religió porta amb si els valors comuns necessaris per a tota la comunitat, que accepta una autoritat natural i legitima. Aquesta societa necessita respectar l’ordre natural i a treballar pel bé comú per mantenir el seu equilibri i perpetuar-se en el temps. Per posar tot en ordre, cal respectar l’ordre natural de les coses i només el pot portar una societat de dretes que s’atrevirà a dir que els homes i dones són diferents; catolicisme i islam són diferents; europeus, asiàtics i africans són diferents; humans i animals són diferents, etc.
3. La dreta i el bé comú
D’aquesta manca de cultura de dretes i de catolicisme ve la manca la visió del bé comú. Òbviament, avui es parla de l’interès general o interès públic, però en realitat a través del liberalisme ambient i dels Drets humans, es promouen els interessos particulars de l’oligarquia globalista allunyats de l’ordre natural i per tant de bé comú. Hi ha diversos béns comuns, el bé comú suprem sent Déu. Per exemple, la llengua catalana i la pàtria poden ser un bé comú però sense ciutadans catalans, impossible la existència de les dues. Per què hi hagi ciutadans, cal tenir fills i per tant la família és un bé comú més important que la llengua i la pàtria ja que és necessària pel naixement noves generacions de catalans, per la qual cosa s’ha de preservar la família tradicional. Però clar, sense religió, difícil que hi hagi famílies sòlides que no tinguin valors forts sinó hi haurà violència domèstica, divorcis o infidelitat, per tant la religió és un bé comú necessari per a la cohesió de les famílies. I la fortalesa de la pàtria ve de la fortalesa de les famílies, de manera que qualsevol concepte o ideologia que perjudiquin aquest bé comú de la religió catòlica han de desaparèixer de la societat com poden ser la laïcitat, l’avortament, l’alliberament sexual, la pornografia, l’ideologia de gènere, el matrimoni gai, fronteres desprotegides o ajudar empresaris estrangers. La família és el primer pilar d’una comunitat que posteriorment en produeix una societat, una cultura i una civilització. Per representar-lo a la vida política, el ciutadà té com a objectiu el bé comú i escollirà un candidat amb valors equivalents. Per tant veiem com els tres punts, religió, autoritat legitima i acció política estan entrellaçats.
El triptic de Sant Tomàs “Déu, Família, Pàtria” cobra tot el seu sentit i la política de dretes s’ha d’orientar cap aquest bé comú. Com es veu en aquest article, cap partit català té aquesta visió. Cert que trobarem un paràgraf o dos en el programa dels partits que coincideixin amb alguns punts però deixaran la porta oberta a propostes contràries, a causa del liberalisme ideològic que els porta al “tot val”, com per exemple molts catòlics liberals que van a missa al matí i a la Gay Pride per la tarda. Des d’un punt de vista a curt termini, alguns partits nacionalistes tenen un programa decent però això no serà suficient per preservar la pàtria catalana.
Per què tot queda encallat?
Hem de ser realistes ja que a Occident, tampoc és que hi hagi estats que respectin la llei natural excepte alguns estats republicans dels EUA amb prou feines. A Europa de l’est podríem citar Hungria, Polònia i Rússia però tampoc és que tinguin la sobirania social de Jesucrist com a base de la societat. Doncs, si avui, un partit nacionalista català destaca amb un discurs de dretes seria atacat per terra, mar i aire per part de tots els partits polítics espanyols i catalans, lobbies i agents globalistes. Tot el que permeti la supervivència de la pàtria catalana pertorba el Sistema. Per això, els esquerranistes estan nerviosos i ataquen als patriotes quan veuen qualsevol possible llavor o brot de dretes, encara que sigui un tuit, una intervenció de trenta segons a youtube o la TV. La llavor de l’esquerra laica i multiculturalista produeix un arbre diferent a la llavor de la dreta catòlica. Tornem al concepte de les dues pàtries, la República globalista i la Catalunya calatana. La perpetuació de l’esquerra a llarg termini significa la mort de Catalunya. És per això que Espanya tolera la política degenerada de Colau perquè ella fa molt bé la seva feina. Des del punt de vista de Soros o de qualsevol globalista anti-catòlic, Ada Colau i Pere Aragonès són polítics magnífics.
Com revertir aquesta situació? Déu només ho sap, però per això cal demanar-li ajuda. Certament, donada la situació del clergat amb Vaticà II, el problema és doble, ja que el clergat català pateix de les mateixes malalties liberals que la societat. Gràcies a Déu, queda el catolicisme que es manté integre amb la paraula de Jesucrist (Mateu 24:35) amb el Magisteri de l’Església pre-conciliar, i es pot infondre valors saludables a la gent. Alguns pensadors occidentals de dretes pensen més aviat que el paganisme nòrdic, grec, romà, o seguir pensaments de Nietszche o Guénon, però tot això no és seriós. Com a conclusió, queda clar que la situació no millorarà sense la infusió de valors cristians dins de la societat. És un esforç de tots i caldrà la conversió d’homes i dones a la veritable fe. Per arribar-hi caldrà construir una contra-cultura cristiana conservadora en l’òptica de crear un “Arca de Noe” de la Catalunya catalana i cristiana. En cas contrari, no hi hauran altres resultats que el camí proposat per l’esquerra amb el suport del Sistema espanyol i globalista.
El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.
Mateu 24, 35
El Patriarcat 