Reflexions sobre les tradicions cristianes i l’ateisme a Catalunya

Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes: els homes sols poden desfer-la; si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria: si mor, morirà ella mateixa.

Josep Torras i Bages

Ens agradi o no, vivim en un país forjat pel cristianisme, cosa que es veu en les nostres tradicions, els noms, el calendari, les festes, les celebracions… I parlant de celebracions, els darrers anys, les festes cristianes han estat cada vegada més mal vistes a Catalunya. El motiu és molt senzill, el país està passant per una transició (transformació, deconstrucció, revolució…) de la Catalunya catalana i cristiana a una Catalunya laica i multicultural. Tot això va ser possible perquè els catalans van renegar de la fe catòlica i van adoptar les ideologies d’esquerres. Doncs, en un país que es diu d’esquerres i rebutja tot el que és de dretes, per tant els valors morals, la identitat i les tradicions; la religió catòlica esdevé l’objectiu dels ateus. L’esquerra és primer liberal (llibertat de no creure), després laica (no vol veure la religió, amagar-la) i demiúrgica (esborrar el passat i les identitats per crear una nova realitat). Per tant, els catalans ateus i d’esquerres són els més odiosos contra el cristianisme.

Davant d’aquests ateus d’esquerres radicals s’hi situen uns ateus moderats i pagans tímids que tenen la bona intenció de preservar les tradicions catalanes i cristianes, no per fe sinó per sentit d’identitat i patriotisme. Aquests pagans tenen almenys un sentit de pertinença a un llinatge, a una cultura i senten el deure de preservar una identitat mil·lenària, un patrimoni català i un llegat únic. Però aquests pagans o ateus “de bona fe” són una minoria perquè els ateus radicals són any rere any més nombrosos i cada gran festa cristiana (Nadal, Setmana Santa, Pasqua, etc.) és una oportunitat de confrontació a les xarxes socials. Quan un polític postconvergent presenta un pessebre o desitja unes bones festes cristianes, rep una onada de comentaris d’odi reivindicant la laïcitat. Quan un twittstar defensa una festa cristiana, rep una onada de comentaris d’odi. Quan un catòlic s’atreveix a obrir la boca sobre un tema de societat rep insults. I així va Catalunya, que s’autodestrueix.

Enmig d’aquesta guerra civil, cal subratllar la gran debilitat dels catòlics que és molt culpable perquè els seus actes de fe manquen de qualitat, la qual cosa influeix en la disminució del nombre de creients i practicants que tenen cap o poca voluntat de defensar la fe i la tradicions. Sigui com sigui, entre catòlics tèbis, pagans identitaris i ateus radicals, aquesta societat catalana lluita entre la conservació i l’esborrament. Tornem a la divisió esquerra-dreta o al concepte de les “dues pàtries” que molts es neguen a veure, per manca de fe catòlica i raonament jusnaturalista. En definitiva, tard o d’hora els catalans hauran de fer una elecció dràstica, ja sigui per conservar i perpetuar la identitat catalana i cristiana (dreta) o bé per esborrar-la i crear una nova identitat (esquerra).

Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l’havien vist ressuscitat. 
Els digué: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.”

Marc 16, 14-16