A les oposicions canòniques de la vida política, més o menys obsoletes, afegeix l’oposició cardenal ara entre els defensors del poble central i els promotors dels pobles del marge. Entre partidaris de les persones es mantenen en els seus fonaments culturals i històrics i seguidors d’una recomposició de demostracions que somien amb fer una gent nova, una nova societat regenerada per la contribució de les identitats ètniques i culturals minoritàries. Entre els conservadors, adscrits a la recuperació de la sobirania popular i la unitat del subjecte polític a través d’una democràcia referèndum, i els deconstructors, es van resoldre dissoldre l’hegemonia amb vistes a la majoria a favor d’una “democràcia diversitat” dedicada a la preeminència de les minories i els seus drets a la societat d’acollida.
Patrick Buisson, La cause du peuple
Potser seria el moment d’abandonar el vaixell independentista però és una opinió que gairebé ningú compartirà. Tanmateix, quan ens aturem als fets, observem que aconseguir aquest fi de la independència de Catalunya sembla difícil o fins i tot impossible amb la nomenclatura que tenim amb els partits, ANC/Omnium, la burgesia, les elits i mitjans de comunicació… Aquesta nomenclatura que molts anomenen “els processistes” no només ens cansa, ens desgasta i ens fa perdre el temps, sinó que amaga problemes econòmics, molta corrupció, invasions migratòries, islamització, criminalitat, fiscalitat saquejadora i molts més problemes que quedem realment escèptics. Perquè encara que els processistes aconsegueixin la independència demà al matí, hi ha una pregunta que fins i tot els nacionalistes i identitaris saben molt bé: aquesta República independent serà Catalunya?
La sobirania i la identitat d’un país i d’una nació són dos conceptes que han d’anar junts i en perfecta simbiosi. La sobirania té diversos graus, però en el nostre cas, a més de pertànyer a l’estat espanyol, tenim la Unió Europea, l’ONU, la submissió a l’oligarquia angloamericana de Wall Street i Londres, els GAFAM, i lobbies de tota mena que militen per qualsevol cosa excepte pels interessos de Catalunya. Països com la República Txeca, Hongria o Polònia han viscut durant segles sense independència però han mantingut i conservat la seva identitat i les seves tradicions malgrat les ocupacions, les oligarquies o el comunisme. Per això, sense identitat, la sobirania no serveix de res. Més aviat, s’aconsegueix fer una República ONG i uberitzada, esclava del globalisme, liberal per als rics, socialista per als pobres, multicultural per al gran nombre i sense valors tradicionals, sense religió cristiana i sense respecte a l’ordre natural.
Tanmateix, els nostres polítics al parlament i al Govern admeten obertament que la seva República és i serà socialista, feminista, verda i democràtica, la qual cosa significa una dictadura globalista, on el marxisme cultural (LGBTI, feminisme, antiracisme, ecologia…) serà el marcador d’identitat. Encara que Catalunya sigui ultraliberal per afavorir els rics, els tres partits independentistes que són ERC, Junts, CUP i fins i tot Comuns, PDeCat i PSC, s’adhereixen a una agenda política d’esquerres, woke, progressista, amb l”identity politics”. La política d’esquerres del Govern en comptes d’unir els catalans al voltant dels valors comuns que són la seva cultura grecollatina i la seva religió catòlica, divideix la societat en races, sexes (o gèneres que ens perdem amb aquesta gent), classes socials, etc. i si no estem d’acord, ens diuen tots els noms o antidemocràtics. Per ser sincers, cal dir que el poble és tan culpable com la classe política. El poble va rebutjar el catolicisme, el poble vol la laïcitat, l’americanització, la sudamericanització, la multiculturalitat, la immigració, les unions entre persones del mateix sexe, l’avortament, el divorci i tantes altres coses que han provocat la situació que estem vivint avui. Els polítics no van posar una pistola al cap de la gent, el poble va validar i avui segueix aprovant, i fins i tot en determinats partits identitàris nacionalistes.
Malauradament, els nostres nacionalistes no entenen que el que estem vivint avui és només un avantgust de la República. Fins i tot el bloc unionista no està tan en contra perquè en la multiculturalitat hi ha una permissivitat a l’espanyolització però també la sudamericanització que avança fins i tot dins de PP-Vox. Els partits unionistes de la dreta són pocs bellicistes contra Colau, per exemple. Per casualitat, partits nacionalistes com Aliança Catalana i Front Nacional estan molt censurats en comparació amb VOX. És com si el Sistema sabés instintivament que la veritable amenaça són els patriotes identitàris catalans que tendeixen cap a la dreta.
Així que pensem que posar els esforços en la independència és una pèrdua de temps i fins i tot afavoreix els enemics de Catalunya. Com no podem confiar en aquest Sistema, els patriotes han d’entendre que actualment hi ha 0 escons al parlament a favor de la independència de Catalunya. És cert que hi ha 74 diputats processistes però s’ha integrar que militen per una República socialista, feminista, multicultural i ecologista on personalment no sóc benvingut, i sembla de fet que els identitaris tampoc i els violents atacs físics contra AC i FNC són per demostrar-ho. És igualment curiós que per als processistes, els catalans que volen una Catalunya catalana no són benvinguts a la seva República… ni la Creu de Sant Jordi ni la creu de Crist.
Així doncs, al nostre parer, la prioritat dels nacionalistes serà, doncs, crear un bloc identitari a la dreta de l’espectre polític i de dretes ideològicament. Això permetria agregar autèntics patriotes al voltant d’aquest bloc i desmuntar l’estructura processista. Per fer alguna cosa, tenim la guerra cultural a portar, una recatalanització amb la literatura, la història, la religió, la música, l’art de viure català… i en l’aspecte polític, una aliança dels partits aconseguiria consolidar una contracultura catalana amb una identitat forta. La idea és formar una societat paralelala tradicional i conservadora, una mena de mini-Catalunya (o Arca de Noè) dins del país, encara que es redueixi a poques persones irreductibles al voltant de famílies tradicionals, PIMES, parròquies, etc. Com més forts siguin els identitaris, més poder tindran, i més podran tenir una certa sobirania, però hem de començar per les eleccions municipals.
Així, doncs, quin avantatge té el jueu? Quina utilitat té la circumcisió? Molta, i sota tots els aspectes! En primer lloc, perquè Déu ha confiat la seva paraula precisament als jueus. I encara que alguns d’ells no han cregut, és que la seva infidelitat pot anul·lar la fidelitat de Déu? De cap manera! Déu continua essent fidel, encara que tots els homes siguin infidels, tal com diu l’Escriptura: Perquè et reconeguin just en les teves paraules i triomfis quan algú et cridi a judici. Ara bé, si la nostra injustícia fa ressaltar la justícia salvadora de Déu, des d’un punt de vista purament humà ens podem fer aquesta pregunta: És que Déu és injust quan aboca el seu càstig? De cap manera! Si Déu fos injust, com podria judicar el món? Alguns diuen: Si la meva infidelitat és una ocasió perquè Déu mostri més gloriosament la seva fidelitat, ¿encara hauré de ser jutjat com a pecador? Altres m’acusen d’ensenyar: Fem el mal perquè se’n segueixi el bé! Els qui em calumnien així, mereixen de ser condemnats.
Romans 3, 1-8
El Patriarcat 