Cap intervenció divina abans de treure la pedra. Treure la pedra és eliminar l’obstacle que impedeix a Déu intervenir. I aquest obstacle és la insuficiència dels nostres desitjos i les nostres oracions.
(Jean Vaquié, La bataille préliminaire)
[…]
Sempre s’ha de desitjar el Messies promès. No pot aparèixer en un país que li mostri indiferència. Encara necessita una minoria que l’espera.
[…]
Per obrir el camí a la intervenció divina, la suma de desitjos ha d’haver assolit el màxim. Treure la pedra és eliminar l’obstacle entre Jesús i el cadàver. Per tant, també està omplint la mesura dels desitjos i permetent l’exercici de l’acció divina.
En aquest comentari sobre la resurrecció de Llàtzer a Betània, l’autor insisteix en la importància d’aquells que treuen la pedra de la tomba perquè la potència divina arribi al cadàver i ressusciti el mort. En un article anterior, vam dir que el poble no podrà salvar-se per si sol, i és cert. Tot i així, el poble català té a les seves mans la capacitat de demanar la salvació creant una oportunitat. Ha de treure l’obstacle que el separa d’això. Consisteix a tenir fe, però no dipositar-la en qualsevol mans sinó en bons valors i principis. Al llarg de la història, sigui per esclavitud, ocupació militar, invasió, o guerres, els pobles es van salvar perquè van confiar en Déu… o Déu va crear una ocasió perquè sorgeixi un líder, una família, una elit o una societat civil capaços de guiar el poble. Per tant aqui surten dos punts, la fe en els bons principis i el reconeixement d’una figura capaç de guiar el poble d’acord amb aquests principis.
La fe
A dia d’avui, el tema de la fe catòlica està de caiguda a Catalunya. Els catalans han negat tant les seves arrels cristianes que la gran majoria pateixen d’amnèsia identitària. Catalunya té una gran quantitat de detalls que atestigan d’aquesta identitat cristiana: noms de persones, noms de pobles (que comencen per Sant …), carrers, castells, monestirs, abadies, esglésies, ermites, catedrals, festes, tradicions, música, gastronomia (especialment pastisseria…), etc. Així i tot, els catalans estan a favor de la laïcitat i de la marginalització del catolicisme. El laïcisme sumat a aquesta negació de l’espiritual provoca una ruptura entre el cos i l’esperit, per tant porta a la mort de Catalunya, les xifres només ho confirmen (demografia, natalitat, llengua, cultura…). Aquesta negació de la identitat cristiana provoca una pèrdua de la fe que al seu torn provoca una pèrdua en la creença de valors naturals i sobrenaturals que poden portar a accions eficaces, fins i tot a curt termini. Perquè la religió catòlica té els valors suficients per preservar la supervivència individual i col·lectiva enfortint la ment i donant protecció immune al cos. En canvi sense la religió, els catalans han d’adoptar de manera activa o passiva altres valors que porten a la situació que vivim precisament en l’actualitat.
Un exemple durant l’estiu 2021 a Barcelona, vam veure com 2 delinqüents van agredir 2 agents de seguretat en una estació de metro, mentre hi va haver unes 20 persones mirant. D’aquestes 20 persones, ni una va moure el dit per ajudar els agents i això que estan en superioritat numèrica. L’acció d’una minoria podria haver animat la majoria a actuar i capgirar totalment la situació. Veiem com la manca de fe en els bons principis (ordre, justícia…) dels ciutadans paralitza l’acció i porta a certa covardia. Aquest exemple es podria traslladar a Catalunya a nivell general.
Un altre exemple de la poca fe que porta a la inacció, moltes dones comenten que la majoria catalanes no són feministes (en el sentit feminazi/femimarxista de la paraula). Podria ser cert però partits com JxCat, ERC, CUP, PSC, Comuns que tenen una agenda clarament feminista, i rebren un 77% de validació d’aquesta agenda. Sense comptar que no veiem cap protestes o moviments de dones presumptament no radicals (que són una majoria) contra els moviments feministes, Conselleria, associacions (que són una minoria) o contra les lleis que van en contra dels homes. La falta de fe de les dones no feministes paralitza una majoria submissa davant la minoria activa que milita en partits i associacions.
El procés independentista és un gag en si, queda de manifest que la classe política catalana no creu en la independència tot i portar anys sumant majoria en eleccions i referèndum. Mentrestant, el poble diposita massa la seva fe en els seus polítics processistes. I malgrat que la majoria de nacionalistes, identitaris i dissidents són conscients de la farsa, concentren la seva acció contra Espanya i els partits unionistes… però estalvien esforços contra Junts, ERC, CUP, Arran… quan són aquests qui ataquen als nacionalistes. La falta de fe dels nacionalistes en les seves pròpies accions els impedeix lluitar contra els partits processistes que són la prioritat… i on poden captar vots. També impedeix als nacionalistes veure que els processistes i ells no lluiten per la mateixa pàtria.
Els bons principis
Catalunya no se salvarà perquè s’haurà proclamat la DUI, o votat dos o tres bones lleis a favor de l’economia, la llengua o la seguretat. El país se salvarà quan el poble i l’elit apliquin els bons principis en la vida pública i privada. D’aquesta manera, serà dificil per exemple que hi hagi polítics com Ada Colau al poder. I aquests bons principis no vindran del liberalisme, del socialisme ni del comunisme. Els bons principis, valors o virtuts… vindran amb l’acceptació de l’ordre natural és a dir respectar l’ordre de la creació així com respectar la identitat col·lectiva del poble que és el respecte de les tradicions catalanes i de la religió catòlica. Sense això, no hi ha salvació possible perquè seguirem amb individus atomitzats a la mercè de les ideologies esquerranistes amb tot el que porta, començant per la destrucció de les famílies i la promoció de més multiculturalisme. Per a això, el poble català necessitarà una dreta desacomplexada capaç de contrarestar les ideologies d’esquerres i aplicar un programa catalana (cos) i cristiana (esperit).
El bonisme dels postconvergents i l’esquerra catalana han creat un relat on l’autoritat és dolenta, que cal ser tolerant amb tothom (excepte amb qualsevol cosa a la dreta del centre), doncs crea una societat efeminada, feble i infantil. Aleshores, la policia, els professors, els pares estan perdent la seva autoritat natural. En la política, aquesta autoritat es manté a base de lleis cada vegada més dures o amb decisions unilaterals dels partits, de les elits (periodistes, intel·lectuals, professors, metges, advocats, “experts”, empresaris…) i de la burgesia pro-Sistema. És cert que les elits han fallat però cal tenir en compte que caldrà una elit per recatalanizar el país. Aquesta elit patriota haurà ha de ser l’avantguarda i l’abanderada dels bons principis ja esmentats.
Actualment, les elits catalanes segueixen l’agenda marcada per l’oligarquia internacional. i són clarament d’esquerres, encara que més cosmopolites que col·lectivistes. Precisament pel costat cosmopolita, l’esquerra catalana té el suport de Juntsxcat i del Pdecat que validen tota l’agenda LGTBI, feminista, inmigracionista, etc. Doncs, les elits catalanes condueixen el poble català cap a la seva pròpia extinció. Per sort, Déu ha creat una situació on els catalans poden començar a actuar. És una cosa que no s’ha comentat molt des d’un punt de vista sobrenatural, però que la dreta catalana tingui cap escó (inclosa la falsa dreta del Pdecat) pot ser alhora un càstig diví com una oportunitat per començar des de zero. Doncs, els nacionalistes i patriotes hauran de crear una contra-societat catalana i cristiana amb el llideratge d’una elit. Si aquesta contra-societat és virtuosa, rebrà els mitjans necessaris per treure la pedra que separa el poble del seu Creador.
Quan estaràs aclaparat, enmig de totes aquestes desgràcies, retornaràs finalment al Senyor, el teu Déu, i l’obeiràs. El Senyor, el teu Déu, és un Déu misericordiós que no t’abandonarà ni et destruirà, ni s’oblidarà de l’aliança que va fer amb els teus pares.
(Deuteronomi 4, 30-31)
El Patriarcat 