Nadal del 25 de desembre 496, baptisme de Clodoveu o la fundació de la civilització cristiana

Déu de Clotilde, si em dones la victòria, em convertiré en cristià.

Clodoveu invocant a Déu, abans de la decisiva batalla de Tolbiac

El dia de Nadal del 25 de desembre és òbviament per als cristians catòlics el dia del naixement de Jesucrist, per tant el naixement de l’era cristiana i de la seva nova vida espiritual, però també, la Providència va voler que aquesta data fos també el naixement de la civilització occidental cristiana més enllà de la civilització romana i dels nombrosos pobles europeus. Ja sigui l’any 496 dC, o entre els anys 496 i 507 dC, pot ser sense dubtes l’esdeveniment fonamental de la civilització cristiana a Occident. Clodoveu rei dels Francs es converteix al catolicisme i canvia el curs de la història. Efectivament, en aquesta època, l’Imperi Romà d’Occident estava en ple col·lapse encara que aquesta decadència no es va aturar exactament l’any 456 que es sol indicar en els llibres. El caos regnava a Europa però la majoria dels pobles que lluitaven per dominar les terres deixades pels romans, siguin llatins, celtes o germànics havien acceptat més o menys el cristianisme encara que alguns amb heretgies com l’arrianisme.

Com hem explicat a l’article dedicat a santa Genoveva de Paris, la primacia dels francs va ser decisiva per a la victòria del catolicisme a Europa. Enmig del caos, el rei pagà Clovis, ben envoltat de la seva dona catòlica Santa Clotilde, la futura patrona de Paris santa Genoveva, i el bisbe de Reims, Sant remigi, el rei acaba convertint-se al catolicisme després de la seva promesa a Déu que li permet guanyar la batalla de Tolbiac. L’acte de conversió va tenir lloc, doncs, entre els anys 496 i 506 o 507, els historiadors no ho saben exactament, però tot sembla indicar que va ser durant un bateig un dia de Nadal del 25 de desembre.

Llavors, el rei dels francs va ser batejat el 25 de desembre a la catedral de Reims pel bisbe Remigi que li va dir:

“Acota el cap, fer Sicandre: adora aquell que ha abrussat i abrussa el que has adorat”.

Sant Remigi a Clodoveu

Pot ser que en aquells temps, excepte potser el bisbe Remigi, ningú no es va adonar de la importància històrica i sobretot escatològica de l’acte però els següents reis, a partir del segle IX comencen a coronar-se per un bisbe a la Catedral de Reims. Tanmateix, per als catòlics i sobretot francesos, hi ha un discurs del bisbe Remigi durant aquest baptisme que crida l’atenció i que avui en plena apostasia adquireix tot el seu sentit:

“Aprèn, fill meu, que el regne de França està predestinat per Déu en defensa de l’Església romana que és l’única veritable Església de Crist.
Aquest regne algun dia serà gran entre tots els regnes.
I abraçarà tots els límits de l’Imperi Romà!
I sotmetrà tots els pobles al seu ceptre!
Durarà fins al final dels temps!
Serà victoriós i pròsper sempre que sigui fidel a la fe romana.
Però serà severament castigat sempre que sigui infidel a la seva vocació”.

Discurs de Sant Remigi a Clodoveu

Evidentment, els reis i monarques merovingis, carolingis i capetíns van complir aquesta funció de defensa de la santa Església catòlica com a bé més preuat, prova d’això en les reconquestes i croades. No en va, els Papes durant l’Edat Mitjana van anomenar “França la filla gran de l’Església”, fins i tot alguns van arribar a dir que si l’Església és el veritable Israel, “França és la tribu de Judà”. I tornem al tema central de la cristiandat amb arrels jueves, sempre el mateix duet del bisbe (Samuel) i el rei (David). Així doncs, en trair el seu bateig, els occidentals d’avui es mereixen tot el que els passa. Per als catòlics francesos, fins i tot alguns identitaris pagans, la història de França comença aquest 25 de desembre del 496, abans era només la història de Gàl·lia i després la dominació Romana. Però més enllà de l’aspecte històric obvi, poca gent avui veu els fonaments de la civilització cristiana a causa de tres segles de bombardeig anticristià.

El bateig de Clodoveu i posterior coronament dels reis per un bisbe marca l’inici de l’establiment del Regnat Social de Jesucrist sobre la terra cristiana, primícia de la llei de Déu sobre les lleis humanes, i divisió del poder (veritable laïcitat) amb el poder espiritual en mans del clergat i el poder de l’espasa en mà de l’aristocràcia. El Papa com a vicari de Crist és l’home més important del món durant el període feodal, sent el rei només el tinent de Crist. En l’ordre cristià, doncs, les figures del bisbe i del rei són molt importants, així com la del pare, sigui el Papa, el capellà, el monarca pare de la pàtria i el pare de família. Aquesta aliança entre l’Església i les monarquies europees va ser decisiva per assentar la civilització cristiana, establir una pau duradora, rebutjar la invasió islàmica, desenvolupar l’economia, construir monuments que formen bona part del nostre patrimoni cultural actual, fomentar els valors cristians, la família, la natalitat, els gremis de professions, els hospitals, les universitats i les arts… en definitiva alló que és la civilització.

En aquest mateix esperit cristià, Carlemany va voler ser coronat emperador a Roma un 25 de desembre de l’any 800, aquí també per consolidar el Regnat Social de Crist per tot el Sacre Imperi Romà Germànic i més enllà. Al contrari de Clodoveu que era l’embrió, Carlemany si va tenir consciència del seu paper de rei cristià i l seva obra va ser refermar el que els seus avantpassats van iniciar però això ho vam deixar per a un altre article si Déu vol.

Que tothom se sotmeti a les autoritats que tenen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que de fet tenim han estat posades per ell. Per tant, el qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu, i els rebels es buscaran la pròpia condemna. Els governants no són de témer quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. Per tant, si no vols haver de témer l’autoritat, fes el bé, i l’autoritat reconeixerà el teu mèrit, ja que està al servei de Déu per a conduir-te al bé. En canvi, si fas el mal, tem, perquè no és endebades que porta l’espasa: està al servei de Déu per a fer justícia i castigar els qui fan el mal. Per això, cal sotmetre’s, no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència.

Carta als Romans 13, 1-5