Sense famílies no hi ha pàtria: la dificil missió dels homes

El matrimoni és l’escola segura de l’ordre, la bondat, la humanitat, que són qualitats molt més necessàries que la instrucció i el talent.

Comte de Mirabeau

Desordre natural
És molt positiu que cada cop més homes, i fins i tot joves, comencen a entendre els problemes de fons i perills que representa el feminisme en molts àmbits, sobretot la familia. Però val a dir que aquesta feminització mental la pateixen molts homes catalans. De fet, no podem entendre l’hegemonia feminista sense una acceptació prèvia per part dels homes que en acceptar aquest feminisme no només han perdut la seva essència masculina sinó que han afavorit tota la deriva i mals usos de les qualitats femenines, en particular de tot el que toca les emocions, els sentiments, la sensibilitat i altres que han portat a tot el poble a convertir-se en el que és avui, una República d’ONG feministes que acull milers d’immigrants i fa sentir culpables els homes nacionals.

Alguns homes comencen a entendre que en part és culpa seva, per haver fet cas de les ideologies d’esquerres i també acompanyat d’un declivi o falta de virilitat que ha facilitat aquesta situació de decadència. En resum, doncs, els homes s’han debilitat en acceptar el desordre natural provocat per l’esquerra i el feminisme. Avui a més, els homes són odiats per les dones catalanes que ja no dubten a compartir la seva misandria en públic o per internet, la qual cosa porta encara més divisió, més odi, menys parella, menys família, per tant menys catalans. Però, massa sovint, els catalans creuen que és la política la que haurà d’arreglar tots el problemes, aportar valors per facilitar la reconciliació home-dona i afavorirla natalitat quan és al revés. Serà la religió catòlica la que aportarà els valors, són aquests valors els que ajudaran homes i dones a crear famílies on sortiran fills bens educats, i aquests valors donaran un rumb a la política.

Contrarevolució o gran reemplaçament
Si els homes són les primeres víctimes del feminisme, les dones també ho són, però d’una manera diferent perquè s’allunyen de la seva naturalesa femenina. Això és el que alguns anomenen el petit reemplaçament (que precedeix la gran substitució migratòria), o el que jo anomeno el gran reemplaçament antropològic. Els homes han deixat de ser homes i les dones han deixat de ser dones. Biològicament, les dones destigen tenir homes reals, però el feminisme les porta a masculinitzar-se mentre que exigeix ​​una feminització dels homes (noves masculinitats), doncs l’atracció natural virilitat-feminitat disminueix o desapareix. Aquesta situació de desordre natural comporta, evidentment, una mort antropològica i és normal que fins i tot poblacions subcivilitzades o amb menys coeficient intel·lectual substitueixin als catalans, perquè com a minim els estrangers respecten l’ordre natural. En els cercles de dretes, patriotes o nacionalistes, els homes es comencen a fer preguntes, perquè és evident que criticar la immigració no n’hi ha prou. Amb els seus mitjans, homes i joves treballen per tornar a ser virils, fent esports, llegint llibres o seguint personalitat masculinistes, sovint superficialment però hi ha bona voluntat, El discurs postmodern progressista ja no funciona i es pot dir que encara que siguin molt pocs, aquests homes estan vacunats contra el feminisme, per tant hi ha certa esperança de part dels homes patriotes. D’altra banda, no veiem una acció semblant en les dones on tots aquests problemes els semblen estranys, allunyats, com si no les concernís.

Aquesta gran manca de conscienciació de les dones planteja molts preguntes:
Com faran els homes patriotes si les dones si les dones segueixen sent insensibles a la masculinitat real, a la família tradicional i a la pàtria? Què es pot fer sense provocar una guerra de sexes? Com convertir les dones a la causa patriòtica? Com fer-les acceptar aquest paper de dona més tradicional de la maternitat però menyspreat per la societat moderna? Finalment, com podem fer que aquestes dones i fins i tot homes prenguin consciència que el patriarcat cristià és el fonament de la nostra civilització? Som una societat atomitzada pel feminisme però també pel capitalisme i totes les ideologies d’esquerres on cada comunitat (dones, migrants, LGBTI…) reclama drets per al seu camp sense preocupar-se del bé comú. La dreta contrarevolucionària i catòlica ens indica el camí ja que està acostumada a separar l’acció en tres segments: allò que és de Déu, allò que pertany a la família i després la pàtria. Per ara, molt complicat actuar per la pàtria, els cristians i jusnaturalistes són molts minoritaris i censurats. També gairebé impossible crear una família estable amb les preguntes prèvies i tot el que suposa amb les lleis actuals. Doncs, ens queda Déu i la religió.

Déu proveirà
Ens quedar clar que cal treballar per la reconciliació entre homes i dones perquè sense parelles, menys famílies i sense famílies, menys fills, per tant un futur incert per la pàtria. Així doncs, no tenim massa temps perquè la natalitat està en caiguda lliure i s’apropa a la xifra d’un fill per dona. Com hem vist, les dones no es preocupeixen per cap problemes esmentats en aquest articles, excepte dos o tres casos aïllats. Com sempre, ens correspon als homes fer el primer pas i no serà l’Estat qui ens ajudarà sinó Déu. En cas de no ser creients, com a mínim s’ha d’intentar estar en harmonia amb la llei natural (jusnaturalisme), tenir almenys les virtuts cardinals i ser el més masculí possible, en la manera de parlar, de vestir, de pensar i d’actuar. Sobretot, es tracta de defensar els valors tradicionals, valors propis de l’home de voler fer grans coses o fundar una família per tenir la figura molt important de l’hereu. Per descomptat, en aquest cas, els homes hauran de ser irreprensibles per rebre les gràcies de Déu, i és a través de la fe sobrenatural que la virilitat serà completa. Això donarà fe, esperança i paciència als homes en ser els últims en resistir mentre que la societat moderna s’està enfonsant. I és a partir d’aquí que les dones, vulguin o no, es veuran obligades a venir sobre el terreny tradicional i aceptar les condicions sense importar si és un retorn del patriarcat, perquè l’elecció serà binària: o patriarcat tradicional amb valors cristians o decadència postmodern. De fet, si aquestes dones es reconnecten amb la seva feminitat fent un treball sobre elles mateixes paral·lelament, vindran molt contentes i preparades cap als homes reals per segellar aquesta reconciliació.

La religió cristiana serà molt important per unir les persones amb Déu i també entre elles. Per posar un exemple, pensar que la virtut de caritat cristiana és com un cercle on Déu està al centre mentre que homes i dones són al voltant amb un radi igual. Com més s’acosten les persones al centre, més s’acosten a Déu i també estan més a prop els uns dels altres. En cas contrari, com més s’allunyen de Déu, més s’allunyen els uns dels altres, d’aquí l’atomització de la societat i un augment dels conflictes, divisions, fins i tot agressions i homicidis… Per tant, no té sentit fer observacions si no hi ha un pla de reconquesta. És el nostre deure actuar i si de moment som impotents en l’acció política, podem actuar individualment i espiritualment. Així que en aquest sentit Déu ens ajudarà i ens unirà, sobretot a crear famílies, i potser prendre el poder en el futur ja que tindrem la qualitat i fins i tot la quantitat si tenim famílies nombroses, mentre que les esquerres progressistes i feministes es quedaran sense descendència ja que no volen tenir fills.

Jesús els va dir:
“-No heu llegit en l’Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?“
I digué encara:
“-Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.

Sant Mateu 19, 4-6