L’empoderament feminista provocarà cada cop més dones solteres

Aquesta que anomenen Fortuna és una dona borratxa i capritxosa, i sobretot, cega, i així no veu el que fa, ni sap qui enderroca.

Miguel de Cervantes

Aviat veurem dins de la societat com el feminisme combinat amb la hipergàmia provocarà que moltes dones fortes, lliures, cultes, riques i independents es trobin soles i sense home. Precisament, si enteneu com funciona la hipergàmia, la resposta ja està en aquesta primera frase introductòria.

Feminisme o empoderament de la dona totpoderosa
Segons la llei natural, la dona ha d’estar subjecta al seu marit quelcom que confirma la llei divina (Gn 3, 16) i especialment les epístoles de sant Pau (Ef 5, 22; 1 Co 11,3; ) i sant Pere (1 Pe 3; 1), i això s’ha fet sempre al llarg de la història de la humanitat, independentment de les civilitzacions, religions o dels pobles. Una altra cosa és que a la pràctica, aquestes societats s’organitzen de manera matriarcal o patriarcal, és a dir, quin és el paper del pare de la mare en la família, el paper del pare o la mare de país, el de la mag, druida o sacerdot, així com a déus o deesses adorats.

Però des de la Revolució Humanista de la Il·lustració, les dones han capgirat l’ordre natural i s’han col·locat al cim del cim. D’això neix el feminisme, un neomatriarcat radical on la dona té tots els drets i avantatges. En conseqüència, per entrar en el nostre tema, cada cop són més les dones que tenen més diplomes que els homes, tenen millors estudis, millors sous, més ajuts estatals, més lleis a favors, més discriminacions en contra dels homes i a favor de les dones… econòmicament, les catalanes del segle XXI són cada cop més riques i superen els homes. Però aquí ve el problema. Les dones segueixen sent dones i la seva hipergàmia les empeny a tenir una relació amb un home superior a elles, ja sigui en el físic, en la riquesa i sobretot en condició social.

Empoderament i hipergàmia
Així que l’empoderament contradiu la hipergàmia… igual que el feminisme contradiu l’ordre natural, però les dones ho volen tot i per això segueixen jugant en els dos sentits. En la naturalesa femenina, l’home és un premi i per tant la dona estima un home a qui admira, l’home és una prova que ha triat bé la seva relació i que val la pena. Què passa al cap d’una dona altament qualificada amb un bon sou que veu que la majoria dels homes són inferiors a ella econòmicament? Ella els descarta com una opció i, de sobte, aspirarà a un estatus més alt que redueix les seves possibilitats. Les dones són presumptuoses i competitives entre elles. Entre amigues, hi ha comparacions ferotges en tots els aspectes, roba, compres, oci i sobretot homes. Necessiten una validació constant i sempre tindran com a objectiu el millor home possible, així que encara que un home molt ric tingui 999 noies a darrere, una dona soltera qualificada i una vida còmoda preferiria ser la 1000a a la llista abans que triar un home modest i discret.

Suposem que avui el 60% dels graduats a Catalunya són dones i el 40% són homes. El 60% de dones es concentrarà en el 40% dels homes qualificats i exclouran de facto la resta del 60% dels homes sense diploma. Però no totes estaran satisfetes i tenint en compte els divorcis i els homes que prefereixen les dones simples o estrangeres, per tant moltes catalanes altament qualificades quedaran solteres. Els exemples són nombrosos. Suposem que el 60% dels grans càrrecs els ocupen dones en política, en la professió docent, en medicina, justícia, emprenedoria… suposem que les grans fortunes estan en mans del 60% de les dones? El 40% dels homes restants podran satisfer el 60% de les dones? I si aquest percentatge augmenta al 70-30% o al 80-20%, recordem que som a Catalunya, una terra ultrafeminista, quantes dones estaran per sobre dels homes? S’atreviran les dones riques i qualificades a associar-se i casar-se amb un home menys ric o modest? Una dona que cobra 3000€ es casarà amb un infermer que cobra 1500€? Evidentment que no, encara que al revés es dóna el cas. I ara ve l’altre problema per a les dones qualificades i independents. On les dones són molt hipergàmiques, un home amb 3.000€/mensuals no té tants escrúpols materialistes a l’hora d’escollir entre una dona de 3.000, 2.000, 1.000 o fins i tot una mestressa de casa a l’atur que només s’ocupa dels seus fills. Escac i mat.

Així que fins i tot els homes rics no apunten necessàriament a una dona rica i cal tenir en compte que les dones riques acabaran divorciant-se de totes maneres. Allà on un home veritablement patriarcal escollirà una dona per amor sincer, independentment de la seva fortuna o classe social, empleada o tradwife, amb l’objectiu de transmetre la seva herència i patrimoni als seus fills; una dona matriarcal o moderna només veu l’home per prestigi, diplomes, riquesa i estatus social. A més, és la sintesi de la doctrina feminista i quan veiem la seva política en els fets només es tracta de fer avançar materialment i socialment les dones, mai els homes. Però és lògic, el feminisme és una criatura de la Revolució i tal com la defineix Monsenyor Gaume, la Revolució és una inversió de la llei natural.

Així doncs, com veiem, el sistema materialista i feminista es contradiuen i no funciona per tant cada cop més dones s’hauran d’enfrontar a aquest dilema. No en va les xifres ho demostren i anirà a pitjor ja que les dades d’ara són fruits dels anys 1978-2003, encara no hem vist els efectes de 2004 fins ara. Tot i així veiem un augment de dones solteres, augment dels divorcis (aqui també influeix que les dones sovint deixen el seu marit per trobar un home millor), i disminució de les parelles estables, per tant de famílies sòlides i de la natalitat. La llei divina ja ho diu: pels seus fruits i les seves obres els reconeixereu (Mt 7, 20) i qualsevol planta que Déu no hagi plantat serà arrencada (Mt 15:13).

A l’hora de la instrucció, les dones casades s’han de mantenir en silenci i submises als marits. No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, sinó que han d’estar en silenci. Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam, sinó la seva dona, la qual, seduïda, va cometre una falta. Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor.

1a Timoteu 2, 11-15