Les oracions ofertes en unió amb la Víctima Divina de la Santa Missa tenen un poder inexpressable; hi ha favors que només poden ser obtinguts durant la Santa Missa i no en cap altre moment
Sant Francesc de Sales
Essent un simple laic, m’abstinc d’aprofundir en temes teològics en el meu blog. Sovint em limito a obrir portes, fer una pluja d’idees o aportar alguns suggeriments. Ara bé, des de fa uns tres anys, vaig a la missa tridentina, també coneguda com a missa tradicional en llatí, missa de sant Pius V o a missa de tota la vida. Ben cert que vivim a Catalunya i que els seus habitants estan absorbits per tot tipus d’ideologies que substitueixen la religió, però cal tractar del tema de la missa, encara que sembli anacrònic. Si la qüestió de la identitat és el nucli del problema que pateix tot Occident, la marginació de la religió catòlica n’és el punt central. La crisi identitària prové de la pèrdua de vista de l’ordre natural i de l’ordre sobrenatural des de la Il·lustració fins avui amb les reformes del Vaticà II, en particular la nova missa, missa del Novus Ordo, o missa Pau VI. Com més temps passa, més i més sembla clar que només un retorn a la tradició salvarà el cristianisme, per tant el món, i això es farà tornant a la missa tradicional, en llatí.
No tenim les xifres per confirmar, però sembla que allà on disminueixen el nombre de sacerdots i fidels modernistes augmenten el nombre dels tradicionalistes, i fins i tot entre els joves. Una cosa és certa, la missa tridentina és més atractiva i atrau els joves, i no tan joves. Farem un article sobre la identitat i els joves, però fins i tot a la Catalunya progressista, comencem a veure indicis que els joves valoren la tradició, la família, la identitat… i per què no la religió? En qualsevol cas, a internet, trobareu diversos articles de congregacions tradicionalistes o de la FSSPX que proclamen els avantatges i beneficis de la Missa tridentina respecte a la Nova Missa.
Dit això, la meva opinió serà una barreja del que trobem a la xarxa però adaptat a la meva experiència.
Què és, doncs, la santa Missa? – La santa Missa és el Sacrifici del Cos i Sang de Jesucrist, que s’ofereix sobre els nostres altars sota les espècies de pa i de vi en memòria del sacrifici de la Creu
Catecisme de Sant Pius X
Qui és el que ofereix a Déu el sacrifici de la santa Missa? – El primer i principal oferent de la santa Missa és Jesucrist, i el sacerdot és el ministre que en nom de Jesucrist ofereix el mateix sacrifici a l’etern Pare.
Qui va instituir el sacrifici de la santa Missa? – El sacrifici de la santa Missa el va instituir el mateix Jesucrist quan va instituir el sagrament de l’Eucaristia i va dir que es fes en memòria de la passió.
Catolicisme fervent
El ritu tridentí té un conjunt de coses tant visibles com invisibles que donen un sentit realment místic a la litúrgia. Començant pel sacerdot que celebra la missa mirant l’altar i Déu (i no donant l’esquena al públic), a més de les oracions recitades en llatí i els fidels gairebé sempre de genolls, aquesta missa convida a la humilitat, l’adoració, la penitència i la devoció per les coses sagrades. A banda de la pregària, la missa és la manera més segura per a un catòlic de salvar la seva ànima. Doncs, com més hom participa en aquesta missa, més gràcies es pot obtenir, a més de poder beneficiar dels sagraments de la Confessió i de la Comunió. Pel que fa a l’idioma, no és un impediment, ja que el llatí és l’idioma oficial de l’Església i durant 2000 anys ha estat seguit per fidels de tot el món, els nostres avantpassats inclosos, independentment del seu intel·lecte.
Catolicisme viril
Sí, pot semblar una broma però no tant i va en línia amb l’essència del meu bloc que defensa el retorn del patriarcat. Assistir a una missa tradicional és realment entrar en un món paral·lel al postmodernisme on tot és normal de fet, o com hauria de ser Catalunya (o Espanya, gairebé la majoria dels fidels “tradi” són espanyols) si s’hagués mantingut fidel a la seva identitat i tradició. De fet, aquí el patriarcat és assumit tant pel que fa al sacerdoci com a la família, doncs, res de dones ajudant el capellà ni llegint les lectures del dia. Però la virilitat és sobretot espiritual. Doncs la gent que hi assisteix respecta la tradició en totes les seves formes, començant pel vestit i l’apariència exterior. Doncs a la missa tridentina hi trobem la virilitat ja sigui en el capellà, els ajudants, els pares de família, en general tots ben vestits amb bona postura, i les dones femenines amb roba modesta i el vel, nens ben educats, tot i que sempre hi ha nadons que fan una mica de soroll, cosa de les famílies nombroses. La modèstia exterior compta bastant però òbviament la paraula evangelitzadora hi influeix molt en la virtut interior, cosa que no trobem en altres parròquies més “moderns” on la gent ni cuida les formes ni la manera de vestir!
Silenci
Bé, a part de casos puntuals dels nadons, s’aprecia un silenci abans i després de la missa tradicional que afavoreix a pietat i el recolliment. Com he dit, els motius són més personals. A les parròquies modernistes, minuts abans o després de la missa, hi ha massa soroll amb persones xerrant. Fins i tot la gent gran no respecta el silenci. En aquestes condicions difícil de pregar i meditar. Això sí, durant la missa modernista almenys els fidels respecten la litúrgia, però la sensació és més aviat d’estar assistir a una obra de teatre que en una liturgia. Quan s’acaba l’ofici, més soroll. En canvi, a les capelles tradicionals està prohibit la xerrada, per la qual cosa hi ha un silenci que afavoreix la pregària i la meditació abans i després de les misses.
Llatí
A la missa tradicional, la litúrgia és íntegrament en llengua llatina. Només les lectures i el sermó es fan en la llengua local. Els modernistes diran que ningú entén el llatí, és clar que molts dels nostres avantpassats dificilment sabien llegir ni escriure encara menys el llatí i, tanmateix, eren molt més pietosos que nosaltres, a més l’Església va aconseguir evangelitzar en aquest idioma. No obstant això, normalment les parròquies tradicionals tenen un Missal que conté tota la missa en dues llengües, llatí i castellà. També es poden trobar a internet en PDF o comprar. És cert que no hi ha missal bilingüe llatí-català però si els catòlics, clergues i/o laics fan l’esforç d’adoptar aquesta missa com ho fan els espanyols, segur que tindran mitjans. D’altra banda, ja que utilitzem una llengua different a la de la vida quotidiana, el llatí afavoreix un sentiment realment místic a la religió. Certament, molta gent tendeix a racionalitzar-ho tot, però la fe i Déu tenen aquest costat invisible, els misteris formen part de la religió catòlica. També fomenta la universalitat del catolicisme. Si l’àrab és la llengua de l’islam, el llatí és, efectivament, la llengua de la Santa Església Catòlica Apostòlica Romana. Aquesta universalitat facilita la fraternitat, perquè a les parròquies els creients no perden el temps en discutir si la missa es fa en català o en castellà, a part dels americans, francesos i estrangers que també assisteixen a aquestes misses a Barcelona.
Missa ad orientem
La missa llatina en si mateixa és molt participativa però de forma diferent de la nova missa. El sacerdot és realment l’actor central perquè és ell qui celebra missa i fa el vincle entre l’assemblea i Déu. Així el sacerdot reprodueix el sacrifici de la missa pels fidels, així que lògicament els seus ulls es fixen en Déu i el tabernacle. Els modernistes estan sorpresos que el capellà doni l’esquena al públic, però de fet tots ell i els fidels estan mirant l’altar i el tabernacle. Recordem que la missa consisteix en la representació del sacrifici de Nostre Senyor Jesucrist al Calvari i doncs, està present al tabernacle o sagrari. Aquest sentit ad orientem de la missa imposa respecte i humilitat als fidels. En aquesta missa estem sovint de genolls, a més, fem la comunió a la boca i només el pot donar el sacerdot, a diferència de la Missa Nova.
Sermó
Aquest punt es fa ressò del catolicisme viril ja esmentat al principi. Bé, no ens mentim, els sermons de les misses tradicionals sovint són bones i van en contra del modernisme, el liberalisme, el globalisme, l’ecumenisme, el panteisme, l’animalisme… per tant, autèntics sermons catòlics. En general, tenim sermons politicament incorrecte per als pagans però catòlicament correct per als cristians. Però encara més, són sermons que ens criden a aprofundir en la fe, a millorar-nos, a evitar els pecats, sobretot pecats mortals, sovint els sacerdots parlen de l’infern, insisteixen en la necessitat de confessar-nos abans de la comunió. En definitiva, els fidels s’han de santificar per ser catòlics i formar part de l’Església. Hi ha qui diria que és el catolicisme de tots els temps, i sí és cert, excepte que des de Vaticà II s’ha baixat el llistó i a les misses modernistes, la confessió s’esmenta poques vegades, la gent fa la comunió mentre està en concubinat, els sacerdots rarament parlen de l’infern i sovint parlen com si fossin membres d’una ONGs.
Recomanaria als cristians a acostar-se a una missa tradicional i viure-la des de dins. Bé és cert que és difícil i molt complicat actualment. Si abans de Traditionis Custodes ja era difícil trobar una missa a Catalunya ara cal alegrar-se de les poques que queden. Aquestes serien :
Parròquia de Sant Jordi, Vallcarca (Barcelona)
Capella de Nostra Senyora de la Mercè i Sant Pere Apòstol, Balmes (Barcelona)
Capella de la Immaculada Concepció de la Fraternitat de Sant Pius X (Barcelona)
Parròquia de Sant Joan Baptista (Santa Coloma de Gramenet)
Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes (Badalona)
Monestir de l’Oasi de Jesús Sacerdot (Argentona)
Església de Sant Felip Neri (Vic)
En conclusió, doncs, la qüestió de la missa és fonamental per a la reevangelització del país i, per tant, crucial per la seva revitalització, per no dir la resurrecció.
Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà.
Marc 14, 22-24
I digué: “Preneu: això és el meu cos.”
Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots.
Els digué: “Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom.”
El Patriarcat 